Religions i escola = laïcitat
per Ricard Aymerich Balagueró
(Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya)
El darrer escull per arribar a un text consensuat de reforma de l’Estatut de Catalunya al Parlament no ha estat ni el finançament ni l’apel·lació als drets històrics per blindar les competències: ha estat el caràcter laic de l’ensenyament públic que ha provocat un canvi d’última hora en el redactat de l’article 21. És a dir, un tema clarament ideològic. El text que ha quedat al final defineix l’ensenyament públic com a laic però, alhora, reconeix el dret dels pares i mares a que els fills i filles rebin la formació religiosa i moral d’acord amb llurs conviccions.
Si es parla d’aquest dret és perquè encara és vigent l’Acord de 1979 entre l’Estat espanyol i la Santa Seu que actualitza i blinda alguns acords del Concordat del 1953: l’assignatura de religió ha d’oferir-se en les mateixes condicions que la resta d’àrees, ha de ser impartida per professors seleccionats per l’Ordinari diocesà, han d’estar plenament integrats en el claustre de professors dels centres i han de ser pagats per l’administració central. Aquest acord vigent està per sobre de qualsevol Llei orgànica (com la reforma de l’Estatut de Catalunya o la mateixa LOE, totes dues en tramitació a les Corts) i no tocar-lo significaria donar per bons els principis que l’orienten, i aquests arrenquen del 1953, en ple règim totalitari que pressuposava que, en un estat catòlic, la formació religiosa havia de formar part dels aprenentatges bàsics dels ciutadans. Avui dia, això és absolutament anacrònic en un estat europeu, plural, democràtic i del segle XXI.
En ple debat curricular a Catalunya, cal actualitzar els continguts sobre l’aportació de les diferents religions que han ajudat a configurar la nostra història en el camp del patrimoni cultural, literari, artístic, en el nostre pensament i visió del món, ... i concretar-ho en el curriculum. Més enllà d’això, res més. La formació religiosa confessional s’ha de fer fora de l’horari escolar obligatori. Fer pública la confessió religiosa de les persones és incompatible amb l’article 15 de la Constitució. Però a més, la formació i la pràctica religioses es fan molt millor en parròquies, mesquites, centres de culte perquè es pot garantir millor la vivència comunitària inherent a tota confessió. La laïcitat de l’espai públic, comú a tothom i construït entre tots, és la millor garantia de convivència entre les diferents religions en igualtat de condicions, sense privilegis de cap d’elles, i el millor garant de les llibertats individuals. Això no està renyit – ans al contrari - amb una educació que té com a prioritat treballar per uns ciutadans autònoms, solidaris, cívics, demòcrates, ... bones persones.
A Catalunya es donen les condicions per buscar un camí propi vers aquest espai de convivència laic. S’ha constituït una Lliga per la laïcitat (presentada en públic el passat 6 d’octubre) que aplega entitats diverses però que s’han posat d’acord en unes propostes obertes per avançar cap aquest model de convivència; en molts sectors catòlics – especialment en comunitats de base on ja es va saber llegir perfectament el paper que podia fer l’església fa més de quatre dècades en uns moments social i políticament molt difícils – hi ha una actitud favorable al diàleg sobre aquest tema i una reacció molt menys beligerant per part de la jerarquia eclesiàstica; es dóna “de facto” una convivència entre religions en moltes ciutats i pobles; el Pacte Nacional per l’Educació a Catalunya planteja un Servei públic compartit entre els centres públics i els concertats, a la que aquests últims s’han avingut a parlar-ne. Tot plegat fa que es pugui plantejar un debat clar i obert a Catalunya sobre el model de convivència basat en la laïcitat de l’espai públic i dels serveis públics que han de garantir les administracions. Aprofitar-ho i avançar en aquesta difícil qüestió seria una magnífica notícia. Tant de bo sigui així.
|
