|
Laïcitat, laïcisme, aconfessionalitat, ateisme, anticlericalisme
per
Walter García-Fontes,
president de la Federació AMPA de Catalunya (FAPAC).
Hi ha alguns conceptes relacionats amb la política i la societat que alguns
sectors del nostre país, i més en general del nostre estat, els atribueixen unes
connotacions diferents a les pròpies i acceptades pels diccionaris i ben
diferents de les que tenen en altres societats. Això ha estat així per raons
històriques, fruit de la posició i fortalesa d'aquests mateixos sectors socials,
fruit dels resultats d'enfrontaments polítics i civils dels últims dos segles i
fruit dels sectors socials que han prevalgut en un moment o en un altre.
Venen a la ment així conceptes com ara república, federalisme,
independència judicial, valors cívics, però potser especialment els conceptes
de laïcitat, laïcisme, aconfessionalitat, ateisme o anticlericalisme.
Si hi ha un àmbit on aquests últims conceptes es barregen a vegades en el
debat, és a l'àmbit de l'educació pública. Sembla mentida que ja entrats al
segle XXI i superats aquests enfrontaments polítics i cívics esmentats, encara
s'hagi d'insistir sobre aquests temes. És possible arribar a una situació de
normalitat on no rebrotin intents de confondre amb l'ús d'aquests termes?
Sembla una mica difícil de moment donat els compromisos adquirits pel
nostre estat amb l'església catòlica, compromisos que en la seva part més
substancial provenen d'etapes predemocràtiques. Aquests compromisos amb
aquest sector religiós en particular obliga per reciprocitat també a afavorir
altres sectors religiosos, com ara alguna església evangèlica, els musulmans
o els jueus. Crec, però, que val la pena continuar aclarint conceptes, tot
desitjant que algun dia ens puguem lliurar d'aquests compromisos que mai no
han estat discutits i consensuats per les nostres institucions. Es tracta
simplement d'arribar a assolir una situació de normalitat on pugui quedar
clar fins a on arriben els valors comuns i compartits a l'espai púbic, i com pot
aquest espai públic ser respectuós amb totes les creences privades. És difícil
aportar idees noves sobre aquest tema, però tot i així convé mirar al nostre
voltant i veure com s'ha resolt aquest debat en altres societats.
Exemples de normalitat en aquest sentit abunden. Jo puc parlar de la meva
pròpia experiència personal, ja que sóc natural de l'Uruguai, un país en vies
de desenvolupament amb molts problemes que no desitjaríem per a la nostra
societat, però que pel que fa a l'assoliment d'un estat laic en una societat on
la gent es declara majoritàriament catòlica ens pot donar exemple. Hem de
reconèixer que això també ha estat fruit del seu propi desenvolupament
polític i social, on no poca importància va tindre el triomf, dins de les
confrontacions socials i polítics de principi de segle XX, d'un partit polític
on els seus principals dirigents polítics eren maçons, com per exemple el
principal líder de les reformes liberals José Batlle y Ordóñez, de família
catalana. Així es va arribar a una societat plenament neutre pel que fa a les
creences privades, però que no ignora el seu origen. Per exemple el calendari
oficial contempla el “Dia de la Família” (25 de desembre), “Dia dels Nens”
(6 de gener) o “Setmana de Turisme” (que coincideix amb aquella setmana
que aquí diem “santa”). Un altre àmbit on totes les creences privades, molt
diverses com correspon a un país d'immigració, són respectades és l'educació
pública, en aquest cas seguint el model de José Pedro Varela, que va impulsar
al final del segle XIX una educació “pública, laica i gratuïta”.
Lamentablement aquest model d'educació pública, que va ser molt exitós fins
a mitjan del segle XX, va deteriorar-se
dramàticament per falta d'inversions i
recursos, però aquest aspecte de neutralitat real de l'espai públic s'ha
mantingut.
Sense entrar doncs en les disquisicions semàntiques entre laïcitat, laïcisme o
aconfessionalitat, hem d'insistir doncs que el que s'ha d'aconseguir també en
el nostre país és que l'espai públic no separi a la gent, no doni preferència a
unes creences o unes altres, sinó que tots els diferents àmbits privats se
sentin acollits a l'espai públic. És igual com li diem, del que es tracta és que
l'espai públic sigui veritablement neutral. Encara hi ha sectors en la nostra
societat, que per raons de recursos o de posició adquirida al llarg de la nostra
història gaudeixen de situacions de privilegi. Aquests sectors, de forma
malintencionada, interpreten aquesta neutralitat en clau de anticlericalisme,
barrejant també aquest terme amb el concepte d'ateisme. L'ateisme, però, no
és més que una de les altres possibles creences privades que han de tenir
cabuda a l'espai públic.
Conjugar doncs aquesta neutralitat pública real, especialment a l'educació
sostinguda amb fons públics, amb totes les creences privades, és un repte que
encara està per assolir si volem que d'una vegada per totes aquest debat se
superi.
|
